DESCONNECTAR.

No us passa? A vegades és de forma inconscient, involuntari però no ho puc evitar. Quan un tema gens atractiu surt de la boca d'una persona que és pesada, desconnecto el xip. Sé que pot portar conseqüències bastant importants com quedar en evidència. Encara és pitjor saber que has desconnectat i esperar que et facin la típica pregunta "què en penses tu?". Llavors poses en marxa el recursos amagats que saps que tens en l'interior del teu ser i respons alguna cosa semblant a: "d'aquest tema no en tinc una idea massa ben formada" o " jo passo d'aquest tema perquè la injustícia em posa molt nerviosa" o "si, si estic d'acord amb tu".
La tècnica que estic perfeccionant cada dia més és la de posar alguns monosíl•labs durant el monòleg del company pesat. Un "si", "aja", "es clar" o fins i tot un "hòstia tu!" són falques molt útils en una conversa de la que no has sentit ni la introducció.
He de confessar que no és del tot fiable aquesta maniobra estratègica perquè hi ha persones com el novi, en el meu cas, que està pendent del mínim signe de feblesa, una mirada al buit, un "si" massa sarcàstic, un lleuger canvi de to en la veu, i en aquell moment et diu:
- No m’estàs escoltant!
- Si, si digues- dic jo.
- Després dius que no t'explico res!
- No, va digues que t'escolto és que tinc una cosa pendent i ara quan has dit això("això" és indefinit, perquè no tens ni idea del què parla ), me n'he enrecordat.
D’aquesta manera pots anar salvant la situació. En el cas que t’hagi enxampat de ple, pots confessar i dir que estàs molt estressada per la feina o dir-li directament que no t’interessa ni lo més mínim el tema ( en el meu cas és les nòmines, quans dies d’assumptes propis tenim, el IRPF que ens pertoca, el PUTO conveni...). lo pitjor que et pot passar és que torni a començar pel principi i hagis d’empassar-te tot el discurs.
Ahhhh! Per cert, MAI, MAI i MAI preguntis sobre el tema si no et vols acabar suïcidant, perquè les preguntes els donen vida, energia, renaixen de les seves cendres, com el au fènix, i de sobte recondueixen el tema cap allà on et volen portar: les nòmines , quans dies d’assumptes propis tenim, el IRPF que ens pertoca, el PUTO conveni!
Si algú sap de més trucs per desconnectar llegiré les vostres opinions amb molt de gust.
A vegades tens ganes d'agafar una agulla i un fil i fer lo de la foto.

QUIN MONO DE NICOTINA!!

Ja s’acosta l’estiu, ja és aquí la calor. L’operació bikini aquest any també ha passat de llarg; ja l’enganxaré l’any que ve o m’inventaré l’operació tardor o hivern.
Hi ha una cosa que em preocupa especialment. És la repetida insistència del meu subconscient en l’addicció que pensava que tenia controlada des de fa quasi tres anys. EL TABAC. Ahir en un sopar en varen caure dos. Els remordiments no em deixen viure, tinc por de mi mateixa, no hi veig clar quan tinc un cigarret a prop. No sé si durarà massa aquesta posició de stan-by, si arribarà a culminar amb la compra d’un paquet de Nobel o si remetrà i la situació es podrà mitigar sota la influència d’energia purificadora. La resposta: ben aviat.

A vegades més val tapar-se les orelles.

Cada dia m’agrada més estar sola. Amb estar sola em refereixo a treballar sola, és de la manera que em sento més còmode. No suporto anar al ritme que et marquen els altres. Ni massa ràpid, ni massa lent. Amb pas ferm i segura sense deixar cap fil per embastar. Avui ho he vist clar, és dur dir-ho, però em molesta la gent. No m’agrada el soroll, ni la massificació de persones en un lloc petit. Sóc antisocial, i què? No necessito parlar de xafarderies, que si aquella ensenya massa, que si l’altra porta unes banyes fins al sostre, que si els immigrants tenen la culpa de tot. Ho sento, però passo! M’importa un rave si es casa la Pasculala o la Menguala. Quan les relacions estan plenes d’hipocresia passo d’elles. Les que si que m’interessen són les que em poden aportar qualsevol tipus d’enriquiment personal per molt petit que sigui. Una anècdota de postguerra d’un vellet és molt més grata que escoltar la companya de torn fardant de quant li ha costat l’últim model de Tous o Prada. Una cosa que em sobta bastant és que la gent a la feina explica tota mena de coses personals, que fan vergonya aliena. Jo no tinc amics a la feina i crec que ells tampoc, per les baralles continues que tenen, doncs perquè expliquen totes aquestes coses si saben que seran menystingudes i riota per part de les “xupopteres”. De tant e tant algú es salva de la crema de bruixes que estic fent ara. Això és com les revistes del cor, si no vols sortir no surts. Si et mantens al marge no t'escaldes el cul.

Aii!! QUI POGUÉS TIRAR ENDARRERE.

Ens fem grans. Envellim a velocitat de creuer, no en el sentit d'arrugar-nos i xoxejar sino en el del pas dels dies i setmanes tan ràpid que un fet que va passar l'any passat dóna la sensació que va passar ahir. Quan passes de tenir cara de nena a tenir cara de dona. De tenir una paga de 500 peles a la setmana passes a tenir una hipoteca o lloguer i factures per allà on mires, i també un sou a final de mes( per sort). Es fort, però ma mare a la meva edat ja anava per la segona criatura i jo encara penso que no serveix de res fer-me el llit si a la nit l'he de tornar a desfer. Ecsss! Arriba a fer por. Per molt que vulguem viure en la inòpia, som grans, som adults.

CIAO, VENEZIA! BUONA SERA, SIGNORINA!!!

Fer un resum de 4 dies intensos de viatge a Venecia no és fàcil en un parrafet, però s'intentarà comprimir. Avió desde Girona puntual com un clau. I ara bé lo bo! intenta trobar un hotel que està situat al bell mig de la ciutat, possiblement, més laberíntica del món. Però gràcies a l'experiència que estem adquirint a l'hora d'interpretar mapes cutres imprimits del google-maps... patapam! directes al grà.

De la primera nit n'hi hauria per escriure un diari sencer, però no avorrirem al personal. Que bonic que és estar en un apartament de Venecia a les fosques, i què útils que són les llinternes dels mòbils.

Venecia respira calma. La calma que donen les aigues tranquiles dels milers de canals que l'atravessen i que ni tant sols es trenca per la marabunta de turistes que hi ha a la ciutat. Buenu, putser si que hi ha massa gent a les zones més típiques, però s'han de veure!: La Plaça de Sant Marc amb la basílica, el Palau Ducal, el Gran canal, els ponts més famosos (Rialto, Accademia...), museus i palaus per tot arreu. En fí, un viatge al segle XV, com a poc. Pujar al Campanile de la plaça per veure tota la ciutat i les illes dels voltants, no té preu... buenu, sí, 8 euros.

Resumint per acabar: Venecia no fà més pudor que el Serrallo, allà on anem brilla el Sol, i que bonic és viatjar sense pensar en la feina. La pasta i la pizza "al volo" ens surt per les orelles... Ah! i que bons que són els Spritz amb unes patatetes fregides.

Pròxima parada: Berlin? Argentina? Estats Units? Islandia? Australia?...qui lo sà!
CIAO!

JO TAMBÉ VULL TENIR UN BLOG

No sé si alguna persona em llegirà, bé no sé si vull que em llegeixin, però la veritat és que escriure m'agrada força. I com que fins i tot mon germà té un blog, jo no vull ser menys!

Així que he decidit que, de tant en tant, escriuré el que em passi pel cap, és a dir, una rallada monumental. Prepareu-vos perquè ja no necessito escriure cartes, ho puc fer des d'aquest espai.

QUI DIU QUE LES PERSONES MAI CANVIEN?

La pregunta té la seva complicació. Fins fa un any hauria contestat que mai canvien les persones, avui penso tot el contrari.
Cada dia quan ens posem al llit som diferents que el dia anterior. Estem en constant canvi, tot i que aquest sigui mínim. Dia a dia ens anem empapant d'informació, experiències bones i dolentes, maneres noves de fer les coses. Som esponges amb dues cames que van fent camí al llarg d'aquesta aventura que es diu vida.
Això si, cal tenir la ment ben oberta per adonar-te que el canvi es produeix perquè si un està tancat, les coses passen davant dels ulls i ni tan sols ens hi fixem.
Jo sóc diferent ara que abans d'escriure el que he escrit. És bo el canvi, és bonic.